|
HISTÒRIA
A l’ampar de la llei d’octubre de 1857 i la d’elecció d’un senador de 1877 va haver-hi diversos intents de formació d’una Acadèmia de Doctors. El primer que va quallar va ser per iniciativa dels Drs. Subieta i Saínz de Figuerola a 1914 al fundar la “Agrupación de Doctores matriculados de Cataluña” que al ajuntar-hi altres vessants ran del Congres de Doctors que es celebrà a Barcelona en 1915 es constituí definitivament i registrà el 25 de maig de 1919, essent Degà President el Dr. Álvaro Esquerdo.
El 1920 prengué el nom de Colegio de Doctores matriculados de Cataluña, i el 1924 per Real Orden del Ministerio de Institución Pública y Bellas Artes s’anomenà Colegio de Doctores matriculados del Distrito Universitario de Barcelona.
Va tenir una intensa vida cultural de la seva època fins el punt que S.M. Alfons XIII es va dignar presidir la solemne sessió de fi de curs de 1919 en el Paranimf de la Universitat.
Va portar una vida escassa durant la segona República i pràcticament va desaparèixer amb la guerra civil.
Refeta al 1943, pren un gran impuls sota la presidència de l’il·lustre Dr. Guillem de Benavent, que ostenta amb prestigi el càrrec fins a la seva mort el 1963. El va succeir el Dr. Jordi Xifra Heras que va fer desfilar per la Tribuna el bo i millor de la cultura i la ciència del seu temps. Dimití, per circumstàncies polítiques, el 1977 i ocupà el seu lloc el Dr. Lluís Dolcet, que feu un gran esforç per redreçar l’Acadèmia. Deixa la presidència el 1988 per motius de salut i d’edat, i és elegit el Dr. Josep Casajuana.
L’any 1989 s’aconsegueix una àmplia refundació: el 13 de març, l’acadèmia és reconeguda entitat de Dret Públic com “Acadèmia de Doctors” i el 2 d’octubre, S.M. el Rei Joan Carles I, li concedí el títol de Reial, essent des d'aleshores Reial Acadèmia de Doctors.
|